NOU INVENT A PARÍS
Aquella freda
tarda d’un dimecres de 1895, la meva germana i jo estàvem al nostre
estudi de Paris, experimentant per trobar la manera de donar moviment a
les imatges per aconseguir que després es poguessin enregistrar i
projectar en una pantalla. La Marie, la meva germana, estava fent-me
fotografies amb una gran màquina que s’havia fet portar d’Anglaterra
observant-me fixament amb els seus grans ulls blaus. Jo, posava asseguda
en una cadira amb les cames i les mans ben juntes i la vista fixa a la
camera. La Marie va dir, un cop feta la primera:
-
Recolza’t en la taula i gira una mica el cap, Amelie.
-
Així va bé?- vaig preguntar.
-
Sí, una mica més a la dreta, que no et dono massa la
llum, i col·locat bé el vestit.
-
Llueix-t’hi, que no som les úniques a Paris i al món en
intentar-ho.
La meva germana
i jo ens havíem passat un mes sencer estudiant i experimentat amb la
fotografia. Tot i això, encara dubtàvem sobre el resultat.
Aquell dia vam
fer vuit fotografies i les vam col·locar al nostre propi zoòtrop, creant
una petita pel·lícula.
-
París espera un gran descobriment que l’identifiqui, per
tant, hem de gravar coses de la vida real. Per exemple; un tren: tothom
agafa el tren, no? Doncs, agafem aquesta escena mateix, una arribada a
l’estació. Aquesta serà la nostra pel·lícula- vaig proposar.
-
Sí Amelie, em sembla bé. Provem-ho.
I així ho vam
fer. Una setmana més per rodar tot allò. Nosaltres, les germanes Lumière,
vam gravar un tren arribant a la Gare du Nord (una estació de París).
Ens agradava fer la feina ben feta.
La tarda del 28
de desembre de 1895 a París, en una petita sala fosca però acollidora,
Marie i jo, vam projectar l’escena del tren de vapor que s’acostava
ràpidament cap a la càmera. Aleshores va passar una cosa: els 200
espectadors pensant-se que la locomotora era de veritat i anava de dret
cap a ells, van fugir cridant aterroritzats. Ens va costar una mica,
però al final, vam aconseguir convèncer a tothom que allò només era una
gravació i que no hi havia perill. Així, tots van tornar a asseure’s.
Nosaltres
estàvem molt contentes acompanyades del nostre pare que ens havia
ajudat. Jo plorava d’emoció perquè finalment, havia nascut EL CINEMA.
GUANYADORA
ELENA VILLABONA
6A