ELS INVENTS

 Era un dia plujós. La meva millor amiga, la Marta, era de viatge a París i la Maria, una altra amiga, a Manlleu a casa dels seus avis.

Jo estava sola a casa. Bé, sola, sola… no. Hi havia les meves germanes mirant la “tele” estirades al sofà. Vaja, com si no hi fossin! Els meus pares eren a un sopar amb els amics i m’havien encarregat que fes de “cangur” de les meves germanes. Eren dos quarts d’onze de la nit. Què representava que havia de fer? Acabàvem de sopar. M’estava avorrint com una ostra!

No em pregunteu el per què, per què no sé per què vaig anar a la cuina. Vaig encendre la ràdio que hi havia allà. Vaig començar a escoltar música. Això m’inspirava molt. De sobte em va venir una idea al cap. Vaig arrencar la porta del forn, vaig agafar tots els imants de la porta de la nevera i del congelador, vaig agafar uns quants plats (nets) del rentaplats, el mànec de l’aixeta i uns quants estris més. Vaig enganxar tots els imants de manera que formessin una cadena, la farina i l’aigua feien de pega i servien per a moltes coses, per exemple per enganxar un bol (trencat) amb la porta del forn! Vaig fer mil i una provatures però no aconseguia el que volia! Em va picar la curiositat i vaig treure el nas per la porta de la cuina. Vaig veure aquells dos microbis ajupits com a gossos espiant-me!

-         Et volem ajudar!- van dir les dues alhora.

Jo com a bona germana vaig deixar que em donessin un cop de mà. Ja eren les onze i quaranta quan vam aconseguir el que volíem. L’únic problema que hi havia era que no sabíem quin nom posar-li!

-         Ja ho tinc!- vaig fer jo. Serà el “Jocuino”!.

Les meves germanes van quedar prou satisfetes. Les tres juntes havíem aconseguit  una màquina de ,més o menys, dos metres d’altura i un i mig d’amplada.

Quan van arribar els meus pares vaig dir:

-         Això és el “Jocuino”.

Abans de què els meus pares diguessin res els vam demanar que ens portessin a l’Ajuntament per presentar el nou invent. A l’alcalde li va semblar un invent molt útil, tot i que necessitava alguns retocs… Vosaltres ja m’enteneu …!

Però, com passa amb tot, el nostre “Jocuino” havia anat evolucionant… Abans no en tenia quasi ningú a casa, ara tothom en té un. Abans es deia “Jocuino” ara, microones.

FINALISTA 
NINA DE FERRETER
6èA